Hola,
què tal? Com va?
Em presento:
jo sóc el Crack.
El de veritat,
no co com Ronaldinhos i companyia
que pugen o baixen segons l’orgia de l’altre dia:
prometo una bancarrota digna de poesia.

M'han dit que m'amagui,
que si em veieu us espantareu
i el pànic s'escamparà per tot arreu,
com si Déu es tirés un pet dels seus.
Però no em refio dels que em volen tancat,
són els tirans del mercat,
governants d'Estats, Multinacionals i altres Bastilles:
primer m'apallissen i després em dissimulen ferides.

Puc fumar-me aquí?
Amb les lleis antitabac no mai se sap,
però és que els nervis em porten de cap.
És estressant això de ser el Crack,
la culpabilitat em devora a cada tic-tac,
acorralat en el meu propi cul-de-sac.
No voldria fer-vos cap mal,
si per fos mi, seria un pardal,
per volar allà dalt, per besar el mar,
lluny de crisis financeres d'aquest món
que ressonen en el meu nom..
ai! quina tortura ser com sóc!

Escolto que parlen de mi als telediaris,
que si arribo o no arribo,
que si puja més l'euríbor
i us escanyen els crèdits hipotecaris.
Què dir-vos si sé que molts sou precaris?
Us acompanyo en els dolors d'esquena diaris,
però no sé si és millor que voli tot pels aires
o seguir suportant els seus neoliberals desaires:
no voldria que tots fóssiu pidolaires!
Des del 29, em cou
no deixar-vos ser el que sou,
estrènyer-vos més el jou
que imposa aquest ordre de reality show
que tant us toca els ous
―per què us costa tant dir... “prou!”?-.
Però bé,
us diré un secret:
jo no marxo mai,
visc en el vostre “ai!”
que sol normalitzar-me discret.
I com Superman s'oculta en ClarK Kent,
gràcies a la desídia de la gent
―o creus que tot s'arregla passant d'ulleres a lents?-,
jo passo de Supercrack al compungit Anar-Fent,
i, mentrestant, tireu,
i dieu “va com va”,
en comptes de com voleu.

Insisteixo:
jo vull ser pardal,
no vull fer-vos mal.
Vull deixar de fer “crack”,
cantar “quiquiriquí”, “kkrak” o “lalalà”,
alliberar-me d'aquesta trencadissa onomatopeia
que des que he nascut m'atropella;
i no sóc jo el trapella,
sinó qui t'enganya amb la pela,
i no diguis que te la pela
que després mal planys a capela.

Com el Samuel L. Jackson de El Protegit,
antiheroi de còmic proscrit,
tinc tot el cos trencat i adolorit,
i em donen ganes de forte el crit
―de Munch! O Munchausen! O Tanhausen!-
i despertar la nit,
aquest silenci dolorós que sofrim ambdós.
Però em falten forces per cridar,
perquè m'entrebanco amb tanta mentida,
i aprofiten per injectar-me liquidesa buida
que em dóna ganes d'anar a pixar.
Però quan la tinc al punt,
el pixum no em surt,
i l'alliberació plaentosa es fa mandrosa,
suspenent el plaer en l'absurd.
Però trencaré aigües amb un bon ensurt.

Per altra part,
si voleu avançar el part
i penseu en una cesària revolucionària,
perquè és necessària,
si voleu interrompre aquest ordre neoburgès,
etzibar a l'economia un dur revés,
assumint els pros i contres ―no us penediu després...-,
deixeu de sofrir tant, de pagar tant,
i, simplement,
assalteu el vent,
sigueu pardals,
sense por d'electrocutar-vos al compte corrent,
lleugers, cantors, lliures, juganers, naturals,
per volar allà dalt, per besar el mar,
o fer tot allò que us vulgueu imaginar.
Després de vosaltres, vaig jo.